Cada vegada més i més informació que reforça la teoria del canvi climàtic, com a conseqüència de l’activitat humana. Per què cal recordar, que canvis climàtics hi ha hagut sempre al llarg de la història de la Terra: des de molt abans de l’aparició de res semblant a un ésser humà, s’han produït pujades i baixades del nivell de CO2, amb les conseqüències corresponents: èpoques de sequera i temperatures molt elevades o, pel contrari, glaciacions.
El problema és que ho estem accelerant. Conseqüències: totes. Les últimes noticies parlen de la imminent desaparició de les illes Seychelles sota les aigües, si no aturem ja la pujada del nivell del mar, com a conseqüència del desgel dels pols. Algunes illes ja han arribat al “punt de no retorn”, i han hagut de ser evaquades. Nacions Unides calcula que el nivell del mar augmentarà al menys un metre a l’any 2010.
Per a la nostra desgracia més personal, no cal anar tant lluny per identificar altres problemes lligats al canvi climàtic. A Catalunya, la primavera i la tardor s’aniran allargant progressivament, segons un treball realitzat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (UAB).
El canvi climàtic ha allargat les estacions temperades i el període d’activitat dels arbres de fulla caduca. Els efectes són positius en certa manera, ja que augmenta el consum de CO2 mitjançant la fotosíntesi. A més, l’emissió de vapor d’aigua es tradueix en núvols i temperatures més suaus. Per altre banda, per tal de fer aquesta funció, els arbres necessiten més aigua, un recurs no gaire abundant a la conca de la Mediterrània i, encara menys, durant l’estiu.
El resultat seran uns estius cada cop més càlids i secs. Un altre efecte negatiu és l’emissió de compostos orgànics volàtils (cov) que genera l’activitat dels arbres caducifolis, que també intervenen en el canvi climàtic. Els cov formen aerosols que redueixen la radiació, ajuden a desencadenar pluges i a refrescar les temperatures, però a la vegada, augmenten les emissions de d’ ozó i metà, gasos que reforcen l’efecte hivernacle, reescalfant l’ambient.
De totes maneres, també és important tenir present altres possibles causes del canvi climàtic, per tal que el debat sigui el més documentat possible. Al final de l'Edat Mitjana, l'Hemisferi Nord va patir un refredament climàtic que, entre altres coses, va fer avançar les glaceres muntanya avall i per això és conegut com la Petita Edat del Gel (PEG). La PEG va finalitzar cap el segle XVIII, quan es va iniciar un escalfament que encara dura i que molt probablement és degut a la combinació de causes naturals i antròpiques. L'existència de la PEG es coneix partir evidències indirectes (proxies) que permeten reconstruir els canvis climàtics passats abans de l'existència d'instruments meteorològics (estudis paleoclimàtics), com ara l'anàlisi de fòssils preservats als sediments de llacs o l'estudi de documents històrics. La causa de la PEG encara es debat. Fins ara, les dues hipòtesis més probables estan relacionades amb les erupcions volcàniques i els petits canvis cíclics que es produeixen en la irradiància solar. Se sap que durant les fases de més activitat volcànica, la radiació solar que escalfa la Terra és menor degut a una capa més espessa de pols i cendres que actua de filtre. Per altra banda, els Sol té un cicle intern amb màxims i mínims d'emissió d?energia, que tenen diverses manifestacions, com per exemple les taques solars. La PEG, doncs, podria haver-se desencadenat per un augment general de l'activitat volcànica o bé per l'existència d'un mínim en el cicle solar.
En aquest estudi es confirma que la PEG també va ocórrer als tròpics i que la causa més probable és la variació d'energia incident degut als cicles solars. Anteriorment, un estudi palinològic (a partir del pol·len preservat en torberes) ja havia permès enregistrar un descens de la vegetació de l'alta muntanya dels Andes, degut a un descens de la temperatura. Això va succeir entre els segles XIII i XVIII i es va correlacionar amb la PEG (Rull et al. 1987). Ara, hem aconseguit demostrar que durant aquest període hi va haver quatre màxims d'avenç glaciar, al voltant dels anys 1265, 1520, 1685 i 1810, que coincideixen perfectament amb quatre mínims del cicle solar. Tot enregistrat a partir de proxies preservats en sediments lacustres d'alta muntanya. L'avenç de les glaceres s'ha deduït de l'augment d'un parámetre físic que s'anomena susceptibilitat magnètica i que és un reflex de la quantitat de minerals magnètics presents en els sediments, que només poden provenir de l'erosió que les glaceres produeixen sobre la roca mare de la conca al voltant del llac. Els mínims en el cicle solar s'han deduït de l'augment en la concentració d'isòtops radiactius de Carboni i Berili (14C, 10Be), que són més abundants quan menor és la radiació solar que arriba a la Terra. A més, hem pogut mesurar que el descens de temperatura al tròpic durant la PEG va ser d?uns 3 ºC i la precipitació va augmentar un 20% (ambdues són necessàries per a que les glaceres avancin). Això ho hem deduït a partir d'un calibratge previ que permet estimar dades climàtiques a partir de proxies biològics, com ara el pol·len (Rull 2006).
Aquests resultats ens mostren que les variacions cícliques d'irradiància solar, encara que relativament petites en magnitud, són capaces de produir variacions climàtiques importants. Ara falta per esbrinar quins són els mecanismes amplificadors responsables d'aquest efecte. Un cop conegut això, serà possible predir amb més exactitud les possibles conseqüències del canvi climàtic actual i futur.
Referència: http://www.uab.es/servlet/Satellite?cid=1096481466568&pagename=UABDivulga%2FPage%2FTemplatePageDetallArticleInvestigar¶m1=1096481770302
El problema és que ho estem accelerant. Conseqüències: totes. Les últimes noticies parlen de la imminent desaparició de les illes Seychelles sota les aigües, si no aturem ja la pujada del nivell del mar, com a conseqüència del desgel dels pols. Algunes illes ja han arribat al “punt de no retorn”, i han hagut de ser evaquades. Nacions Unides calcula que el nivell del mar augmentarà al menys un metre a l’any 2010.
Per a la nostra desgracia més personal, no cal anar tant lluny per identificar altres problemes lligats al canvi climàtic. A Catalunya, la primavera i la tardor s’aniran allargant progressivament, segons un treball realitzat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (UAB).
El canvi climàtic ha allargat les estacions temperades i el període d’activitat dels arbres de fulla caduca. Els efectes són positius en certa manera, ja que augmenta el consum de CO2 mitjançant la fotosíntesi. A més, l’emissió de vapor d’aigua es tradueix en núvols i temperatures més suaus. Per altre banda, per tal de fer aquesta funció, els arbres necessiten més aigua, un recurs no gaire abundant a la conca de la Mediterrània i, encara menys, durant l’estiu.
El resultat seran uns estius cada cop més càlids i secs. Un altre efecte negatiu és l’emissió de compostos orgànics volàtils (cov) que genera l’activitat dels arbres caducifolis, que també intervenen en el canvi climàtic. Els cov formen aerosols que redueixen la radiació, ajuden a desencadenar pluges i a refrescar les temperatures, però a la vegada, augmenten les emissions de d’ ozó i metà, gasos que reforcen l’efecte hivernacle, reescalfant l’ambient.
De totes maneres, també és important tenir present altres possibles causes del canvi climàtic, per tal que el debat sigui el més documentat possible. Al final de l'Edat Mitjana, l'Hemisferi Nord va patir un refredament climàtic que, entre altres coses, va fer avançar les glaceres muntanya avall i per això és conegut com la Petita Edat del Gel (PEG). La PEG va finalitzar cap el segle XVIII, quan es va iniciar un escalfament que encara dura i que molt probablement és degut a la combinació de causes naturals i antròpiques. L'existència de la PEG es coneix partir evidències indirectes (proxies) que permeten reconstruir els canvis climàtics passats abans de l'existència d'instruments meteorològics (estudis paleoclimàtics), com ara l'anàlisi de fòssils preservats als sediments de llacs o l'estudi de documents històrics. La causa de la PEG encara es debat. Fins ara, les dues hipòtesis més probables estan relacionades amb les erupcions volcàniques i els petits canvis cíclics que es produeixen en la irradiància solar. Se sap que durant les fases de més activitat volcànica, la radiació solar que escalfa la Terra és menor degut a una capa més espessa de pols i cendres que actua de filtre. Per altra banda, els Sol té un cicle intern amb màxims i mínims d'emissió d?energia, que tenen diverses manifestacions, com per exemple les taques solars. La PEG, doncs, podria haver-se desencadenat per un augment general de l'activitat volcànica o bé per l'existència d'un mínim en el cicle solar.
En aquest estudi es confirma que la PEG també va ocórrer als tròpics i que la causa més probable és la variació d'energia incident degut als cicles solars. Anteriorment, un estudi palinològic (a partir del pol·len preservat en torberes) ja havia permès enregistrar un descens de la vegetació de l'alta muntanya dels Andes, degut a un descens de la temperatura. Això va succeir entre els segles XIII i XVIII i es va correlacionar amb la PEG (Rull et al. 1987). Ara, hem aconseguit demostrar que durant aquest període hi va haver quatre màxims d'avenç glaciar, al voltant dels anys 1265, 1520, 1685 i 1810, que coincideixen perfectament amb quatre mínims del cicle solar. Tot enregistrat a partir de proxies preservats en sediments lacustres d'alta muntanya. L'avenç de les glaceres s'ha deduït de l'augment d'un parámetre físic que s'anomena susceptibilitat magnètica i que és un reflex de la quantitat de minerals magnètics presents en els sediments, que només poden provenir de l'erosió que les glaceres produeixen sobre la roca mare de la conca al voltant del llac. Els mínims en el cicle solar s'han deduït de l'augment en la concentració d'isòtops radiactius de Carboni i Berili (14C, 10Be), que són més abundants quan menor és la radiació solar que arriba a la Terra. A més, hem pogut mesurar que el descens de temperatura al tròpic durant la PEG va ser d?uns 3 ºC i la precipitació va augmentar un 20% (ambdues són necessàries per a que les glaceres avancin). Això ho hem deduït a partir d'un calibratge previ que permet estimar dades climàtiques a partir de proxies biològics, com ara el pol·len (Rull 2006).
Aquests resultats ens mostren que les variacions cícliques d'irradiància solar, encara que relativament petites en magnitud, són capaces de produir variacions climàtiques importants. Ara falta per esbrinar quins són els mecanismes amplificadors responsables d'aquest efecte. Un cop conegut això, serà possible predir amb més exactitud les possibles conseqüències del canvi climàtic actual i futur.
Referència: http://www.uab.es/servlet/Satellite?cid=1096481466568&pagename=UABDivulga%2FPage%2FTemplatePageDetallArticleInvestigar¶m1=1096481770302
